Empeltar és l’operació de fer un empelt o eixert entre dues plantes anomenades bionts una d’elles, la que està arrelada, l’anomenem portaempelts i l’altra que es la que s’insereix o adhereix a aquesta es la que anomenem empelt.

Aquesta inserció (una part d’un arbre proveïda d’una o més gemmes) d’una branca o tronc d’un altre arbre de manera que s’estableixi entre ambdós una unió permanent.”

les èpoques d’empeltar son els mesos, abril i maig i l’oficial que fa aquesta feina es l’empeltador

Son les acupacions habituals, que ha vingut fent, els nostres avantpassats (homes i dones) i que tenen el seu origen en les necessitats de la societats d’altres èpoques, alguns d’aquest oficis ja han desaparegut, atès que la societat actual no requereix els seus serveis, però si que cal recordar-los, a manera d’homenatge i també que quedin reflectits per que formaran part de la historia de la nostra civilització.

Altes oficis continuen vigents, uns amb el seu contingut artesanal i practicada per artesans autònoms o pel conjunt de la família i que ajuden a treure’s un sobresou, altres que la societat actual, continua reclamant els seus serveis i que s’han hagut de reconduir per adaptar-se als temps i aplicar noves tecnologies i aquell antic ofici ha esdevingut en una autentica indústria.

Pensem que a la societat actual i es continuen creant oficis nous, fruit de les demandes de la societat actual i que en un futur, també esdevindran oficis antics, la vertadera importància que tenen la majoria d’oficis ja siguin actuals o antics radica en que han sigut practicades per vertaders emprenedors que s’han iniciat en la seva practica d’una manera individual fins a generar la creació d’una empresa i a generar riquesa.
Des de aquí el nostre reconeixement al oficis, que molts dels no son prou reconeguts i respectats per la societat

Des de sempre l’home a utilitzat els animals per alimentar-se, i amb el temps a anat descobrint que la carn d’un animal en zel no te el mateix gust i sobretot la mateixa olor que un animal privat de la seva capacitat reproductiva.

Degut aquestes circumstancies, va néixer la figura del sanador de bèstia, que d’una manera especial tenia incidència en la castració de porcs, si bé també actuava en els vedells i cavalls.

La feina d’aquest especialista consisteix en castrar animal, es ha dir fer-li desaparèixer el seu aparell sexual i així evitar que puguin reproduir-se .
A les tres setmanes de neixer els porc el pages ja reclamava els serveis d’aquest professional, per sanar-los

Aquest ofici anava lligat amb el segar i el batre, hem de tenir en compta que els pagesos també donaven importància a la palla, que la feia servir de jaç pels animals i com a fems pels camps.

Quan es batia en vaques o cavalls, la palla que havia estat xafada pels animals es portava cap a un racó de l’era on es feia el paller. Uns anaven tirant la palla damunt del paller i el palleter l’anava col•locant.

Havien de tenir molt bon cop d’ull per saber el radi, al entorn del pal de paller, amb el que tenien que començar per arribar a culminar el paller amb una forma ben dissenyada.

Amb l’arribada de les maquines de batre, va complicar la vida als palleters, atès que el tub de la maquina anava tirant palla i mes palla sense parar i el palleter l’havia de anar posant bé tot voltant, al mateix temps que amb els peus l’anava xafant perquè tingues consistència, normalment eren dos perquè no haurien donat l’abast, un altre dificultat afegida es que sempre estaven coberts de palla ja que el tub de la maquina estava directament a sobre d’ells.

Eren contractats pels pagesos a la temporada de batre.

El carbó és tan antic com el foc, i aquest ja el feia l’home primitiu. l’home va crear una autentica indústria al entorn del carbó lligat amb el treball als boscos.

A la primavera es pelaven les aulines, l’escorça es deixava assecar col•locant-la en forma de paller, un cop seca, la xafaven i es feia servir per fer tints.

Durant l’estiu s’estassava el bosc, i es deixava net, a l’octubre tallaven les aulines que havien pelat a la primavera.

Les aulines es tallaven en troncs d’una llargada màxima d’un metre i els transportaven a coll fins on tenien previst fer la carbonera.

Eren bons coneixedors dels boscos i sabien molt bé el que es feien atès que treballaven en foc encès nit i dia el mig del bosc.

Elegien el lloc mes adient per situar la carbonera, atès que en feien varies en el mateix bosc, es netejava l’espai elegit s’escombrava i es començava a fer la pila de llenya, que també era necessari saber-la fe.

A la part interior hi anava la llenya mes gruixuda i a l’exterior la mes fina al final s’embolcallava amb rama d’aulina per evitar que la terra en que desprès es cobria tota la pila no s’empasses per en mixt de la llenya.

Desprès anaven arrancant terres dels voltants i s’anava cobrint la pila, es deixava un forat a part de dalt, es construïa una mena d’escala feta pels mateixos treballadors amb troncs d’aulina, un cop acabada la primera carbonera, es feien les altres, i s’anaven encenen de forma acompassada , per evitar que totes s’apaguessin al mateix temps.
El caliu anava caient cap a baix.

Cada carbonera trigava de 10 a 12 dies a apagar-se, a mesura que s’anava cremant la llenya, la pila anava baixant, fins que quedava anyocada i deixava poc a poc de fumar.

Quan la pila ja no fumava, havia arribat el moment de treure la terra del damunt , desprès la terra mes fina es tornava tirar al damunt de la carbonera i es deixava un dia mes perquè s’acabés d’apagar i a l’endemà es començava la feina de treure el carbó.

S’anava trèiem el carbó per un costat, a vegades hi havia troncs que no estaven apagats del tot i en treure’ls s’encenien i calia tornar-los a tapar amb terra i deixar que s’acabes d’apagar.

El carbó s’anava col•locant dins de sarrions a l’espera que arribessin els matxos de bast que el traslladaven fins el poble on era venut pel carboner