Un mestre d’aixa és un artesà que projecta, construeix i repara embarcacions de fusta.
L’ofici de mestre d’aixa ha gaudit de gran prestigi i continuïtat al llarg de la història, a Catalunya i a bona part del món, per la seva combinació d’art i tècnica i per la importància que han tingut les embarcacions tant per a la pesca com per a la guerra, el transport i el lleure.
Tots aquests constructors sabien com fer una embarcació a partir d’uns troncs de fusta. Tot i això, el primer pas el feia el pescador que volia construir-ne una. Anava a veure el calafat i mestre d’aixa per explicar-li el tipus de barca que volia. “Molta cosa es basava en la paraula però es feia un paper on el calafat es comprometia a fer una barca de tants metres per un valor determinat”, part del qual ja es donava, per regla general, en començar. Sembla que es podien fer diversos pagaments segons el moment de la construcció de la barca, tot i que, al final, havia de ser “barca acabada, barca pagada”.

mestres d’aixa. Aquesta categoria els venia donada pels seus coneixements a l’hora de projectar com construir una embarcació. Per les petites, molt sovint ja es disposava de plantilles i models, però per les grans barques de pesca, era necessari elaborar un esbós o croquis que es dibuixava damunt d’un gran plafó de fusta. A més, també es podia realitzar una maqueta a escala a partir de la qual se sabia exactament les mesures de les fustes a utilitzar.

La primera feina, a l’hora de construir una barca, era escollir bé la fusta. No s’utilitzava el mateix tipus d’arbre per a tota l’embarcació sinó que era precís tenir-ne de diferents tipus per a cadascuna de les parts. Principalment s’utilitzava el pi per a la part exterior de la barca anomenada “forro”. Per a l’ànima i el costellam interior, compost per quadernes i medissar, la fusta a emprar era alzina, roure, freixe o oliver.

El picapedrer artesà que treballa la pedra, bàsicament les seves eines son el martell i el punxo. seva obra era pràcticament enfocada a bastir edificis tot i que podem comprovar que també feien pesés de petit format com rellotges de sol, morters o aigüeres.
El mateix ofici, comportava diferencies o nivells d’ofici hi havia els trencadors, els picadors i els picadors al fi aquest son els que tenien encomanades les feines més delicades, inclòs alguns picapedrers que feien treballs d’escultura.

Antigament hi havia matalassos de materials diversos, com de diferents tipus d’herbes, de llisto, de pellofa, etc. tots aquest matalassos fets amb els materials esmentats es fabricaven a les mateixes cases i pels seus habitats.

Tanmateix els més habituals eren els de llana, el procés de l’elaboració era el següent: els propietaris compraven la llana, la rentaven i desprès, contractaven els serveis del professional matalasser, que l’esponjava fent-la saltar cap a l’aire mitjançat l’ajuda de dos bastons, la picaven, amb molta habilitat i mestria.

Un cop la llana estava en condicions formava el matalàs amb una tela especial per fer matalassos i cosia les vores.

Cada 5 anys aproximadament es tenia que netejar i tornar a esponjar la llana i també es requeria els serveis del matalasser

Era una persona que amb una pedra de molar de forma de roda i acoblada al porta paquets de la bicicleta anava de poble en poble, es situava a la plaça, feia un soroll singular. Que tots els habitants de la població reconeixia i sortien a portar-li els ganivets i tisores a molar.

Empeltar és l’operació de fer un empelt o eixert entre dues plantes anomenades bionts una d’elles, la que està arrelada, l’anomenem portaempelts i l’altra que es la que s’insereix o adhereix a aquesta es la que anomenem empelt.

Aquesta inserció (una part d’un arbre proveïda d’una o més gemmes) d’una branca o tronc d’un altre arbre de manera que s’estableixi entre ambdós una unió permanent.”

les èpoques d’empeltar son els mesos, abril i maig i l’oficial que fa aquesta feina es l’empeltador