mestres d’aixa. Aquesta categoria els venia donada pels seus coneixements a l’hora de projectar com construir una embarcació. Per les petites, molt sovint ja es disposava de plantilles i models, però per les grans barques de pesca, era necessari elaborar un esbós o croquis que es dibuixava damunt d’un gran plafó de fusta. A més, també es podia realitzar una maqueta a escala a partir de la qual se sabia exactament les mesures de les fustes a utilitzar.

La primera feina, a l’hora de construir una barca, era escollir bé la fusta. No s’utilitzava el mateix tipus d’arbre per a tota l’embarcació sinó que era precís tenir-ne de diferents tipus per a cadascuna de les parts. Principalment s’utilitzava el pi per a la part exterior de la barca anomenada “forro”. Per a l’ànima i el costellam interior, compost per quadernes i medissar, la fusta a emprar era alzina, roure, freixe o oliver.

Tanmateix els més habituals eren els de llana, el procés de l’elaboració era el següent: els propietaris compraven la llana, la rentaven i desprès, contractaven els serveis del professional matalasser, que l’esponjava fent-la saltar cap a l’aire mitjançat l’ajuda de dos bastons, la picaven, amb molta habilitat i mestria.

Un cop la llana estava en condicions formava el matalàs amb una tela especial per fer matalassos i cosia les vores.

Cada 5 anys aproximadament es tenia que netejar i tornar a esponjar la llana i també es requeria els serveis del matalasser

Aquesta inserció (una part d’un arbre proveïda d’una o més gemmes) d’una branca o tronc d’un altre arbre de manera que s’estableixi entre ambdós una unió permanent.”

les èpoques d’empeltar son els mesos, abril i maig i l’oficial que fa aquesta feina es l’empeltador

Altes oficis continuen vigents, uns amb el seu contingut artesanal i practicada per artesans autònoms o pel conjunt de la família i que ajuden a treure’s un sobresou, altres que la societat actual, continua reclamant els seus serveis i que s’han hagut de reconduir per adaptar-se als temps i aplicar noves tecnologies i aquell antic ofici ha esdevingut en una autentica indústria.

Pensem que a la societat actual i es continuen creant oficis nous, fruit de les demandes de la societat actual i que en un futur, també esdevindran oficis antics, la vertadera importància que tenen la majoria d’oficis ja siguin actuals o antics radica en que han sigut practicades per vertaders emprenedors que s’han iniciat en la seva practica d’una manera individual fins a generar la creació d’una empresa i a generar riquesa.
Des de aquí el nostre reconeixement al oficis, que molts dels no son prou reconeguts i respectats per la societat

Degut aquestes circumstancies, va néixer la figura del sanador de bèstia, que d’una manera especial tenia incidència en la castració de porcs, si bé també actuava en els vedells i cavalls.

La feina d’aquest especialista consisteix en castrar animal, es ha dir fer-li desaparèixer el seu aparell sexual i així evitar que puguin reproduir-se .
A les tres setmanes de neixer els porc el pages ja reclamava els serveis d’aquest professional, per sanar-los

Quan es batia en vaques o cavalls, la palla que havia estat xafada pels animals es portava cap a un racó de l’era on es feia el paller. Uns anaven tirant la palla damunt del paller i el palleter l’anava col•locant.

Havien de tenir molt bon cop d’ull per saber el radi, al entorn del pal de paller, amb el que tenien que començar per arribar a culminar el paller amb una forma ben dissenyada.

Amb l’arribada de les maquines de batre, va complicar la vida als palleters, atès que el tub de la maquina anava tirant palla i mes palla sense parar i el palleter l’havia de anar posant bé tot voltant, al mateix temps que amb els peus l’anava xafant perquè tingues consistència, normalment eren dos perquè no haurien donat l’abast, un altre dificultat afegida es que sempre estaven coberts de palla ja que el tub de la maquina estava directament a sobre d’ells.

Eren contractats pels pagesos a la temporada de batre.

A la primavera es pelaven les aulines, l’escorça es deixava assecar col•locant-la en forma de paller, un cop seca, la xafaven i es feia servir per fer tints.

Durant l’estiu s’estassava el bosc, i es deixava net, a l’octubre tallaven les aulines que havien pelat a la primavera.

Les aulines es tallaven en troncs d’una llargada màxima d’un metre i els transportaven a coll fins on tenien previst fer la carbonera.

Eren bons coneixedors dels boscos i sabien molt bé el que es feien atès que treballaven en foc encès nit i dia el mig del bosc.

Elegien el lloc mes adient per situar la carbonera, atès que en feien varies en el mateix bosc, es netejava l’espai elegit s’escombrava i es començava a fer la pila de llenya, que també era necessari saber-la fe.

A la part interior hi anava la llenya mes gruixuda i a l’exterior la mes fina al final s’embolcallava amb rama d’aulina per evitar que la terra en que desprès es cobria tota la pila no s’empasses per en mixt de la llenya.

Desprès anaven arrancant terres dels voltants i s’anava cobrint la pila, es deixava un forat a part de dalt, es construïa una mena d’escala feta pels mateixos treballadors amb troncs d’aulina, un cop acabada la primera carbonera, es feien les altres, i s’anaven encenen de forma acompassada , per evitar que totes s’apaguessin al mateix temps.
El caliu anava caient cap a baix.

Cada carbonera trigava de 10 a 12 dies a apagar-se, a mesura que s’anava cremant la llenya, la pila anava baixant, fins que quedava anyocada i deixava poc a poc de fumar.

Quan la pila ja no fumava, havia arribat el moment de treure la terra del damunt , desprès la terra mes fina es tornava tirar al damunt de la carbonera i es deixava un dia mes perquè s’acabés d’apagar i a l’endemà es començava la feina de treure el carbó.

S’anava trèiem el carbó per un costat, a vegades hi havia troncs que no estaven apagats del tot i en treure’ls s’encenien i calia tornar-los a tapar amb terra i deixar que s’acabes d’apagar.

El carbó s’anava col•locant dins de sarrions a l’espera que arribessin els matxos de bast que el traslladaven fins el poble on era venut pel carboner

Per això hi havia la figura del professional matador de porc, que era un personatge singular que hi havia als pobles i que almenys un cop l’any cada casa de pagès sol•licitava els seus serveis